Divendres és un dia de patiment, un dia que esperem durant la setmana però que alhora ens fa amarrar-nos a la cadira perquè no caiguem de cul, ja que el govern de Rajoy ha escollit aquest dia, a vigiles del cap de setmana, per donar-nos les bones noticies del seu govern. Per això divendres és un dia estrany, un dia on la il·lusió, i la ràbia i la frustració per a molts, s’engloben en un mateix sentiment.

El passat divendres, mentre Rajoy intentava convèncer als presents de la necessària pujada de l’iva, que res té a veure amb la intervenció a la banca -ens vam creure allò de que la intervenció no afectaria als ciutadans?-, la diputada del Partit Popular, Andrea Fabra, va atiar en contra no del seu govern, ni del seu partit, sinó d’ella mateixa. Així amb un sentiment de superioritat -aquell que dóna la majoria- i de victòria, va dir literalment “que se jodan” mentre el seu líder apujava l’iva. La interpretació que presta aquest acte, és que va enviar aquest desig de malastrugança, als milers de parats que actualment té Espanya. Després va sortir a donar explicacions, dient que no enviava a enfotre-se’n als parats, sinó als de l’oposició.

Al cap d’un parell de dies vam saber que el PP va sancionar a Andrea Fabra per escrit per aquest exabrupte. No és la primera vegada, i estic convençut que no és l’última, que hem de veure aquesta patètica imatge dels nostres polítics, aquells que m’han de representar. Malauradament, un sentiment cada cop més majoritari, i que ja d’alguna manera o altra ja demostra en la participació en les eleccions, la societat ja cansada d’aquest mandataris, prefereix mirar cap a un altre costat i no esforçar-se en fer valer allò que pensa i opina. Aquest comportament d’Andrea Fabra ajuda a aquest desencís i aquest distanciament de la política.

Com a ciutadà, que paga els impostos, que vota al seus representants, i que vol tenir uns mandataris dignes d’ocupar el càrrec que obstenten, actes com el d’Andrea Fabra em regiren l’estòmag. És per això que l’encoratjo, estimat lector, a que a partir d’aquest moment no calli més, i expressi les seves reivindicacions, perquè vivint els moments en que vivim d’incertesa, no s’ho pot permetre, ni vostè, ni jo, ni ningú. Fa massa temps que ha callat, que ha hagut d’empassar-se els punys i de seguir pel seu camí sense fer res. Això ja és aigua passada, si-us-plau digui el que pensa, demostri que no és errant més, i faci valer la seva veu. La manera ja no li puc dir jo, l’ha de trobar vostè.

Perquè pensi que si no ho fa vostè, no ho faran ells.

(Article publicat a Intocable Digital)