Imagini que es troba en un pati d’una escola. Veu nens i nenes jugar, parlar, avorrir-se, menjant-se l’entrepà de foie gras, etc. S’acosta a un noi i li pregunta: A qui vols assemblar-te tu de gran? I contesta:doncs al David Beckam. Li fa la mateixa pregunta a una nena, i contesta: doncs a la Shakira. Ara puja les escales i se’n va al primer pis de l’edifici on pregunta als més grans: A qui voleu assemblar-vos quan sigueu més grans? I un bombardeig de noms l’atabala, en el qual només pot reconèixer Belén Esteban,Melendi i Eduard Punset. Un moment, Eduard Punset?
És una ficció però que mostra una realitat. És mentida que els nostres joves no tinguin referents a qui admirar ! Sí que els tenen, el que passa és que són uns altres que la societat els dóna per triomfadors, per aquells que segueixen un model, un model de personalitat i un model físic. No sé si se n’adonen, però estem envoltats de maniquís construïts en sèrie, i tots amb la mateixa etiqueta estampada.
Recordo molt bé la filla d’una amiga que em va dir que el seu referent era l’Eduard Punset. Vaig quedar tant garratibat i sorprès que encara riu la mare quan se’n recorda de la meva cara desencaixada. Com podia ser que per a una nena d’uns 9 o 10 anys el seu referent fos el Punset. Em va dir que era perquè la seva mare sempre llegia els llibres del Punset, i que estava molt atenta als programes en què intervé com a col·laborador. Tanta curiositat sentia la mare per aquest divulgador científic, que la filla li va preguntar un dia qui era aquest senyor de pentinat impossible. La mare va lloar tant la feina que feia aquest científic que va entusiasmar la filla, i és per això que des de llavors les dues miren la tele amb molta atenció quan parla en Punset.
No ens hauria d’estranyar que una persona de reputació, reconeguda, d’èxit, intel·ligent, i amb estudis que avalen uns coneixements que després els explica als mitjans, sigui un referent. És més, una persona que surt per la televisió per dir ximpleries, que ha guanyat o participat en un concurs de televisió, o que la nit anterior la va passar entre els llençols d’un famós, sí que ens hauria d’estranyar que fos un referent, fins i tot preocupar, però ho veiem natural.
És molt estrany, gairebé diríem impossible, que a un nen o a un jove per exemple, tingui de referents a Einstein, Gandhi, Picasso, Mozart. O més de casa nostra com Mercè Rodreda, Josep Pla, Verdaguer, etc. Aquests són alguns dels noms que m’han sortit, potser els meus referents.
No podem construir una societat que admira a segons quins jugadors de futbol, Top models, cantants, o personatges de la televisió. Ens hem d’arrencar l’etiqueta que la societat ens ha enganxat, i deixar de ser maniquins de vitrina per ser persones amb uns ideals, unes conviccions, persones que puguin esdevenir referents i trobar-hi admiració.
(Article publicat a IntocableDigital)
